martes, 17 de diciembre de 2013

DOTZE DÉUS SENSE PIETAT: ELS DÉUS DE L'OLIMP



Zeus/Júpiter: En la mitologia grega Zeus és el rei dels déus olímpics, governant del món Olimp i déu del cel i el tro. En la majoria de les tradicions està casat amb Hera, encara que en l’oracle de Dódona la seva dona era Dione, amb qui segons La Íliada va ser pare d’Afrodita. És conegut per les seves nombroses aventures i amants i a causa d’això va tenir molts descendents. Va engendrar a molts dels herois i heroïnes i participava a moltes de les seves històries.


 








Posidó/Neptú: En la mitologia grega Posidó era el déu dels mars i els oceans, conegut pels romans com a Neptú. Era també el déu dels terratrèmols i els cavalls. En la cultura micènica, fortament dependent del mar, la importància de Posidó feia petita la de Zeus. En qualsevol cas, l’enorme importància de Posidó pot encara veure’s en L’Odissea d’Homer, on és ell i no Zeus el principal causant dels successos.














 

  


Hera/Juno: En la mitologia gerga, Hera era una deessa de l'Olimp, esposa de Zeus i mare amb aquest d'Hebe, Eris, Hefest, Ares i Ilitia. Era la deessa del matrimoni. Es caracteritza per la fúria i l'ànsia de venjança causades per les constants infidelitats del seu marit. Li està consagrat el paó, perquè en les seves plomes porta els cent ulls d'Argos, fidel servidor de la deessa.

















 Hades/Plutó: En la mitologia grega, Hades era el nom del món dels morts i alhora el del déu d'aquest món subterrani.
Era fill de Cronos i Rea, i germà de Zeus, Posidó, Hera, Hèstia i Demèter. Durant la guerra contra els titans, Hades va lluitar al costat dels seus germans i els cíclops el van armar amb un casc fet per Hefest que el feia invisible quan se’l posava. En acabar la guerra, els tres germans es van repartir la sobirania del món en un sorteig i a Hades li va correspondre el govern del món subterrani.





Demèter/Ceres: Era la deesa de l'agricultura. Ella és qui va donar el blat i les lleis als homes.Va amb unes espigues de blat, una falç i una torxa. L'animal que la simbolitza, és la serp. Se l'hi va donar una genealogia, llavors es va dir que era filla de Cronos i Rea, i per tant, germana de Zeus.  














Hèstia/Vesta: És la deesa de la llar familiar i la pàtria. Se la representa amb una flama. El seu animal, és un ase. Príap va intentar violar a Hèstia en una festa que van anar. Es van quedar adormits tots. El soroll de l'ase va despertar a Hèstia i és quan va veure que l'agresor es tirava cap a ella. Ella al final va poder marxar.





















Afrodita/Venus: És la deesa de l'amor, la sexualitat i la bellesa. L'esculpen nua, sobre una patxina, amb una poma. Se l'hi atribuèixen dos animals, els coloms i els pardals. Afrodita va néixer al mar.
Era la deessa més bella i pràcticament ningú es podia resistir als seus encants. Zeus la va humiliar fent-la enamorar d'un simple mortal. Per ordre de Zeus, va ser l'esposa d'Hefest, un déu lleig i coix, però li va ser infidel i tingué amors amb Hermes i Ares.
Va ser la guanyadora de l'anomenat Judici de Paris, l'origen mitològic de la famosa Guerra de Troia.


 











 





Ares/Mart: És el déu de la guerra. Se'l fa sense barba, porta una cuïrassa, un casc, un escut i una llança. L'animal que se l'hi atribueix és el gall. Ares és temperamental, brutal i sanguinari. Per això els grecs, que veneraven l'equilibri i la intel·ligència, mai no li van donar massa importància. En tots els combats que lliura amb Atena, o fins i tot amb mortals com Heracles o Diomedes, sempre en surt derrotat. Això mostra com els grecs preferien una combinació de força i intel·ligència a la força bruta d'Ares.















lunes, 18 de noviembre de 2013

Helena de Troia

HELENA DE TROIA

Segons la mitologia grega, Helena, més coneguda com Helena de Troia, va ser la filla de Zeus i Leda, famosa per la seva bellesa. 
El seu marit era Menelau, el rei d'Esparta i germà d'Agamenon el cap de les tropes gregues a Troia i rei de Micenas.
 
Paris va raptar a Helena perquè una deessa li va prometre l'amor de la noia més guapa i aquesta noia era Helena de Troia
La va raptar anant a Esparta amb el seu germà Hector. Va seduir a Helena i se la va emportar.
 El seu rapte per part de Paris va provocar la Guerra de Troia.

Al final, segons la Odisea Helena torna a Esparta amb el seu marit, Menelau i constituint un exemple de totes les virtuts domèstiques.

lunes, 28 de octubre de 2013

Eros i Psique

Psique, filla d'un rei, era una noia molt guapa i tenia dues germanes(també molt guapes), les cuals estaven casades. El seu pare volia que Psique es cases, però ningún home volia casarse amb ella perquè tenien por de la seva bellesa. Llavors el seu pare va anar a veure l'oracle que li va dir que la portés a unes roques vestida de nuvia i que la deixés allà i així trobaría al seu marit(monstre). La van portar volant fins a un palau d'or i de marfil, es van casar però Psique no podia veure al seu marit. Va tornar a casa a visitar la seva família i li van dir que amb una llum el mires per la nit. Una nit va agafar una llum d'oli, el va veure i el va cremar, llavors ell va marxar corrents. Un adeesa la va tancar a un castell fins que Eros la va anar a buscar i es va casar amb ella.
https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiFbh6ANM-3hE3Cfa2GZljI1ykZBl-1e54zI_LtVpK9Q0IAp2GEHZvRTy-tx2eOWPOsfh6uo1isfBn3dSM3dY2cn2HkwHQXm_UUFPcl2swG5SGKK4ovKW54NbEw4S50jcUHQu9WGq4a69Y/s1600/eros+y+psique+III.jpg
https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhWO0WK4XDNnN8S3K3ODZZ1wOeBxJn_bzWf8Ddgb9VIkOrzR7KEYRFx8pMdtgrmZQT6GkrZjde1q1QHfPyWeBjztdQf0xcOiLSvyyg6-oFo520M-VKJ_gqf651dbLbU5gju9ZTPeJTBp9Y/s400/erosypsique.jpg
http://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/b/b3/Psycheabduct.jpg

lunes, 21 de octubre de 2013

 ET IN ARCADIA EGO



Et in Arcadia ego és una pintura del francès Nicolas Poussin. Es tradueix per "i jo a l'Arcàdia". S'ha deduit que hia ha la tomba d'un descendent de Jesús. La relació entre "Et in Arcadia Ego" i la pel·lícula "El Código Da Vinci" és que en els dos llocs es diu que Jesús es va casar.
El último conato es el de la profesora Karen King. Avalada por el prestigio de la Universidad de Harvard y "por el hallazgo de un papiro copto del siglo IV, en el que puede leerse: 'Jesús les dijo: mi esposa...'".



viernes, 11 de octubre de 2013

L'AMFITEATRE

Amfiteatre: Amfiteatre és una paraula d'origen grec, que vol dir "dos teatres".
(amphi -> dos i theators -> teatre).

Te una forma ovalada i no hi ha sostre. En teoria no hauria de ser ovalada, perquè dos teatres formarien una rodona, però ho van fer així per augmentar la zona de l'"espectacle". També conegut com a arena.



PARTS

Cávea: La cávea és la graderia que es divideix en quatre zones.
- L'inferior per als senadors i alts càrrecs de l'administració romana.
- La zona mitja per la plebs(plebe).
-La superior per les dones i els carents de drets.
Arena: L'arena és una zona oval on es representaven els "espectacles".
Fossae: La fossae eren les estàncies subterrànies per els animals i els gladiadors que constaben amb un  montacarges per elvar-los cap a l'arena.


TIPUS D'ESPECTACLES

Batalles navals: Omplien l'arena d'aigua i feien batalles navals.
Batalles de persones contra persones: Lluitaven gladiadors contra esclaus.
Batalles de animals contra animals: Lluitaven animals que acostumàven a ser lleons.
Batalles d'animals contra persones: Lluitaven animals contra esclaus.

GLADIADORS

-Andabate: Se'ls coneixia per el seu casc sense obertures pels ulls.
-Equites: Anàven a cavall o en carrossa(aurigas), solíen lluitar entre ells.
-Hoplomacus: Portàven tires de cuir en moltes parts del cos (tormells, canells, genolls) i una espècie d' "slip" per protegir de la visió les seves parts més intimes. Lluitàven amb grans escuts, casc amb visera i cimeres.
-Mirmos: Provenien la majoria de la Gal·lia (actual França) i es caracteritzaven per portar al seu casc un dibuix d'un peix (en llatí Myrmo). La seva indumentaria es basava exclusivament en un llarg escut rectangular i armes de procedència gal·la.
 -Reciarius: No portàven protecció ni a la cara ni al cap i només portàven una túnica amb un cinturó ample de cuir, un trident, un punyal i una red
-Retiraii: Portàven una red, un llarg trident i un punyal i eren coneguts per no portar casi res damunt. Solíen lluitar contra els Secutors.
 -Secutors: Portàven espasa, escut i casc amb visera. Teníen fama de ser molt valents i de guanyar en molts combats gràcies a l'habilitat dels seus moviments.
 -Samnita: Eren coneguts per els grans escuts ornamentats que portàven al pit, els seus cascs amb crestes i aletes. Feien servir una espasa curta i recta, ademés d'un petit escut.
-Tracius: Devíen el seu nom a les seves llargues espases. Portàven trident o espasa curta, escut quadrat però no casc. Les seves cames estàven protegides.
En totes les ciutats s'acostumava a ficar l'amfiteatre al costat del port.


Amfiteatre d'Italica, Santiponce, Sevilla.







 

Amfiteatre de Tarraco, Tarragona. 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Amfiteatre d' Emerita Augusta, Mèrida, Badajoz.

lunes, 30 de septiembre de 2013

Domus es la palabra latina con la que se conoce a la casa romana. Las domus eran las viviendas de las familias con dinero, cuyo cabeza de familia (paterfamilias) llevaba el título de dominus.
Las medidas de una casa de gran tamaño podían llegar a 120 m. de largo por 30 m. de ancho. El modelo habitual constaba de una sola planta. 
En la entrada de la casa había una puerta, esta puerta no daba directamente a la calle, sino que se encontraba al medio de un vestíbulo (vestibulum) que no era muy grande.
 Tras acceder a la casa por el vestíbulo se llegaba, a través de los pasillos (fauces), al atrio (atrium)un patio cubierto y con una abertura central (el compluvium), por la que entraba el agua de la lluvia que se recogía en el impluvium. El atrio construía el centro de la vida doméstica, en él se exhibían las estatuas de los antepasados y se hacían ofrendas a los dioses protectores de la domus (en el lalarium).
También tenía lugar en el atrio la salutatio matutina de los clientes vinculados al dueño de la casa. El tablinum (anexo al atrio) fue inicialmente la pieza donde dormía el dueño de la casa, pero  terminó convirtiendose en su despacho, lo que incluía la función de archivo. El triclinio (triclinium) era la estancia donde se celebraban las comidas. Los cubiculum servían de dormitorios. Otras estancias: cocina (culina) y los baños. También existían bodegas subterráneas. El peristylium el patio que a su alrededor habia columnas.

lunes, 23 de septiembre de 2013


La fundación de una ciudad romana




Cuando Roma fundaba una ciudad ex novo en una provincia, repetía un ritual enraizado en la tradición etrusca, a la vez que aplicaba unos esquemas de organización espacial estrechamente vinculados a los principios de la urbanística helénica.
Los etruscos poseían libros rituales, con preceptos exactos para realizar la ceremonia fundacional de una ciudad que era un acto sustancialmente religioso. Los relatos míticos de la fundación de Roma muestran a Rómulo oficiando precisamente esos ritos ancestrales de origen etrusco.
Antes de proceder a trazar el perímetro, el augur consultaba los presagios para comprobar que el lugar elegido era aprobado por los dioses. A continuación, en el punto central del espacio seleccionado se abría una fosa circular o mundus con ofrendas y tierra traída de los lugares de procedencia de los fundadores. Esta fosa se cerraba con una piedra cuadrada en torno a la cual se ubicaban los estandartes militares, si se trataba de una deductio de veteranos del ejército. Para la delimitación del perímetro se empleaba un arado de bronce tirado por una yunta de bueyes blancos conducidos por un sacerdos. La reja marcaba el surco originario (sulcus primigenius) -donde se debía levantar la muralla-, y señalaba el pomerium o perímetro de la futura ciudad. El pomerio era una franja de tierra fuera de la muralla que se constituía en espacio sagrado, habitado por los dioses patrios. Dentro del recinto no podía haber enterramientos ni culto a dioses extranjeros. Esta ceremonia de la arada ritual se llamaba inaugurado.
En Hispania existen testimonios numismáticos que conmemoran la fundación de algunas colonias. En las monedas fundacionales de Celsa, Emérita y Caesaraugusta se representa al sacerdos con el bastón en la mano izquierda y el arado en la derecha dirigiendo la yunta de bueyes que marcaría el pomerium.
A partir del mundus o círculo del pozo que simbolizaba la redondez del mundo, se ordenaba el plano de la ciudad y su territorium. El agrimensor, con su aparato de medición (groma) trazaba una cruz en el círculo. El trazo E-O marcaba una calle principal denominada decumanus maximus, y el trazado N-S formaba el cardo maximus. La denominación cardo-decumanus se utilizaba en las divisiones del catastro agrícola, aunque por comodidad y costumbre se sigue llamando así a las calles de la ciudad. La ciudad quedaba dividida en cuatro regiones (siniestra, dextra, antica y postica). Esta división del espacio recibía el nombre de limitatio dentro del ceremonial que venimos analizando.
En el lugar de intersección del cardo y el decumanus se abría el espacio de forum desde donde partían las calles principales que iban a dar a las cuatro puertas de la ciudad. Todas estas operaciones constituían la orientatio.
En el forum se levantaban los edificios de carácter público relacionados con la religión, la vida municipal y el ocio. Los foros eran plazas públicas, porticadas en alguno de sus lados, de uso exclusivamente peatonal. Templo (capitolio o de culto imperial), basílica y curia eran los edificios básicos en la constitución de un forum que podía ser provincial (para el gobierno de la provincia, por tanto ubicado en la capital) o local, con edificios dedicados a la administración de la colonia o municipio.
Las calles secundarias de la ciudad se trazaban en paralelo con las dos principales y daban lugar a las insulae o manzanas que servían de solares para las viviendas privadas o para distintos edificios públicos (termas, gimnasio, etc.). Las insulae podían ser cuadradas o rectangulares. Cuando tenían el lado más largo paralelo al cardo maximus la disposición era per strigas, pero si los lados largos eran paralelos al decumanos maximus, la ordenación era per scamna.
La fórmula ritual última era la consecratio en la que el sacerdote (pontifex) realizaba un sacrificio a los dioses capitolinos: Júpiter, Juno y Minerva. Este ritual de fundación descrito por los autores antiguos (Vitrubio, Higinio, etc.), se completaba con la división del territorium de la ciudad, que se repartía entre los colonos fundadores mediante parcelas cuadradas de 710 m siguiendo los ejes varios (centuriatio).
Tanto en el mundo etrusco como en el romano, la fundación de una ciudad se hallaba impregnada de sentido religioso y toda fundación urbana debía vincularse a un héroe fundador convertido en protector de la nueva ciudad. A partir de César y Augusto, este patrocinio fue atribuido a los emperadores como ordenadores del orbe.
Es bien sabido que el sistema aquí presentado se aplicaba sólo cuando Roma podía proyectar sin trabas sus principios urbanísticos en un determinado lugar porque, en numerosas ocasiones, se vio forzada a aprovechar un oppidum preexistente con los condicionamientos que ello implicaba. Fue, por tanto, un modo de actuación adoptado por las ciudades creadas ex novo.
A menudo, la elección de un lugar para establecer una ciudad venía marcada por su valor estratégico en la encrucijada de antiguos caminos o por su situación junto al paso de un río. Se valoraban también las ventajas de carácter topográfico como las colinas ligeramente elevadas o los terraplenes aptos para edificar las gradas de un teatro o de un anfiteatro, con lo que se evitaba una importante partida de gastos en la construcción de tales edificios públicos.
Una cuestión de máximo interés para la ubicación de un núcleo urbano era la posibilidad de disponer de agua abundante en manantiales y fuentes próximas. Los ingenieros romanos aplicaron todo su saber en la realización de presas, conducciones hidráulicas subterráneas y acueductos. En la península Ibérica contamos con ejemplos espléndidos en SegoviaTarragona y Mérida.
La ciudad romana era, en suma, un núcleo integrado donde la funcionalídad y la monumentalidad se fusionaban configurando unos espacios interiores que se abrían, mediante dos arterias principales, al mundo exterior de la ciudad. Al lado de esas calzadas, en las salidas del recinto, se establecían las necrópolis, ya que la ley romana prohibía realizar enterramientos dentro del núcleo urbano.
Para finalizar este apartado conviene recordar la influencia que el estatuto legal de una ciudad pudo tener en la organización del espacio urbano y en la suntuosidad de sus monumentos. La municipalización, es decir, la existencia de lugares con categoría de colonias y municipios que constituían el grupo de las civitates privilegiadas, no significó necesariamente urbanización, aun cuando lo más normal era que los centros administrativos de este tipo adquieran carácter urbano. F. Kolb opina que no se deben denominar ciudades a comunidades organizadas al estilo romano con el único apoyo de su estatus legal. En el mundo romano hubo pequeños municipios con todos los derechos pero que no reunían los requisitos propios de una ciudad (acumulación de población, estructura económica adecuada, arquitectura urbana definida, etc.), mientras que espacios urbanos de carácter monumental descubiertos por la arqueología parecen carecer del estatus de la civitas. Parece lógico pensar, con P. Gros, que en cualquier colonia objeto de deductio (ciudadanos o soldados enviados para fundar una ciudad al estilo de Roma en un territorio provincial) se plasmaría una morfología determinada, con muralla, regularización de planta, lotificación del espacio para ubicar los edificios, etc. Es verdad que Roma hubo de aplicar formas elásticas y variables en la implantación del fenómeno urbano en atención a las situaciones preexistentes, pero no cabe duda de que numerosas ciudades del orbe romano vieron modificarse su estructura a medida que alcanzaban mayores privilegios.

lunes, 16 de septiembre de 2013